
Fills espirituals del Pare espiritual.., aquesta frase conté una veritat tan profunda que si la podem experimentar en la seva totalitat pot aclarir tots els dubtes de la nostra relació, existent o no existent, amb Déu.
Em remeto a la meva pròpia experiència:
Quan començava els meus primers passos en l’excursionisme, vull dir, quan començava a aprendre com estar, com entendre i com respectar la muntanya, ho vaig fer sempre seguint les instruccions dels veterans, d’aquells que estaven avesats a aquell desconegut entorn per a mi. En certa manera aquelles persones eren com «pares o mares». En el modus «mare» m’ensenyaven com administrar les meves forces, com alimentar-se per no fer feixuc el metabolisme i tornar-lo més eficient, com vestir-me per no fregir-me de calor ni glaçar-me de fred.., etc. En el modus «pare» m’ensenyaven els perills que hi havien, fins i tot, en el perill que podria raure sota una pedra si l’alçava (en aquell entorn s’hi arraulien els escorpins per protegir-se de l’ardor excessiva del sol), o si s’abraonava una tempesta, sentir els senyals als meus cabells en reaccionar i eriçar-se quan em trobava en una carena d’una serra muntanyosa i abandonar l’alçaria immediatament per no ser víctima d’un llampec… etc.
Què té a veure totes aquestes experiències dels primers passos per la muntanya amb Déu? Doncs que, aleshores no en dèiem instructors, sinó pares espirituals. Un terme afectuós per a aquella persona que tenia tanta dedicació als que començàvem a fiançar-nos en un medi tan desconegut i potencialment perillós. Ens sentíem acollits, protegits i estimats; no era pas el meu pare però se sentia com un pare espiritual. Aquesta és la similitud amb Déu, el Pare espiritual, que ens acull si ho desitgem, ens protegeix de nosaltres mateixos si ens deixem, i, ens estima malgrat el nostre desamor.
Spiritual children of the spiritual Father.., this sentence contains such a profound truth that if we can experience it in its entirety it can clear up all doubts about our relationship, existing or non-existent, with God.
I refer to my own experience:
When I started my first steps in hiking, I mean, when I started to learn how to be, how to understand and how to respect the mountain, I always followed the instructions of the veterans, of those who were used to that unknown environment to to me. In a certain way those people were like “fathers or mothers”. In the “mother” modus they taught me how to manage my strength, how to feed myself so as not to burden my metabolism and make it more efficient, how to dress so that I don’t fry in the heat or freeze in the cold. ., etc. In the “father” modus they taught me the dangers that existed, even in the danger that I could lie under a stone if I lifted it (in that environment the scorpions would curl up in it to protect themselves from the burning excessive sun), or if a storm was brewing, to feel the signals in my hair to react and stand on end when I was on the ridge of a mountain range and leave the ridge immediately to avoid being struck by lightning … etc.
What do all these experiences of the first steps on the mountain have to do with God? Well, back then we didn’t call them instructors, but spiritual fathers. An affectionate term for that person who had so much dedication to those of us who were beginning to pledge ourselves in such an unknown and potentially dangerous environment. We felt welcomed, protected and loved; he wasn’t my father but he felt like a spiritual father. This is the similarity with God, the spiritual Father, who welcomes us if we wish, protects us from ourselves if we let ourselves, and loves us despite our lack of love.
Hijos espirituales del Padre espiritual…, esta frase contiene una verdad tan profunda que si podemos experimentarla en su totalidad puede aclarar todas las dudas sobre nuestra relación, existente o inexistente, con Dios.
Me remito a mi propia experiencia:
Cuando comencé mis primeros pasos en el excursionismo, es decir, cuando comencé a aprender a estar, a comprender y a respetar la montaña, siempre seguí las instrucciones de los veteranos, de aquellos que estaban acostumbrados a ese entorno desconocido para a mi. En cierto modo esas personas eran como “padres o madres”. En el modo “madre” me enseñaron a gestionar mis fuerzas, a alimentarme para no sobrecargar mi metabolismo y hacerlo más eficiente, a vestirme para no freírme de calor ni congelarme de frío.., etc. En el modo “padre” me enseñaron los peligros que existían, incluso el peligro de que pudiera haber debajo de una piedra si la levantaba (en ese ambiente los alacranes se acurrucaban debajo de ellas para protegerse del ardiente sol excesivo), o si se avecinaba una tormenta, sentir las señales en mi pelo al reaccionar y erizarse cuando estaba en la cresta de una cadena montañosa y abandonar la cresta inmediatamente para evitar ser alcanzado por un rayo…etc.
¿Qué tienen que ver con Dios todas estas experiencias de los primeros pasos en la montaña? Pues que, en aquel entonces no los llamábamos instructores, sino padres espirituales. Un término cariñoso para aquella persona que tanta dedicación tenía para los que empezábamos a comprometernos en un entorno tan desconocido y potencialmente peligroso. Nos sentíamos acogidos, protegidos y amados; él no era mi padre pero se sentía como un padre espiritual. Esta es la similitud con Dios, el Padre espiritual, que nos acoge si lo deseamos, nos protege de nosotros mismos si nos dejamos y nos ama a pesar de nuestro desamor.