Mai es tard per sentir l’amor d’aquest dolç Pare.

Un dia en una reunió familiar va sortir el tema de l’espiritualitat. Hi havíen molts dubtes, moltes reticències, molta incredulitat.., és normal que tot això s’expresi perquè sino no hi hauría conversa. Però poc a poc es va fer un silènci seguit d’una atenció, que no tensió, impactant; quan això passa és perquè s’ha conectat amb el més subtil de nosaltres mateixos, s’està amb sintonia amb moltes preguntes no contestades acumulades al l’interior i esperem respostes en l’experiencia de l’altre, o, com a mínim sentir que l’altre també té els mateixos neguits.

Si això hagués passat uns quants anys enrera, quan encara no havia encetat aquest camí de coneixement en el que estic, segurament m’hagués sentit incòmode; Anteriorment si unes paraules meves causaven aquest silènci en els altres, em paralitzava i aleshores perdia el fil i l’atenció dels altres. Però no va ser el cas, no em vaig desconcentrar i vaig seguir relatant coneixement de Raja Ioga i experiències pròpies. Després d’una estona, quan ja s’havía acabat el tema, la persona més vella del grup familiar, se’m va acostar i amb un fil de veu em digué resignada, -quina llàstima, jo ja he fet tard, què hi farem…- Aleshores sí que em vaig quedar muda, sense saber com dir-li que mai és tard per sentir l’amor de Déu.

No vaig atinar a explicar-li la experiència del meu pare que es preguntava, després d’estar-se allitat durant un any a l’hospital paliatiu, què hi feia ell allà en aquell cos que no funcionava, què més havía de passar per poder deixar el cos i restar en pau? M’havía dit moltes vegades, que allò era un càstig de Déu per haver renunciat a Ell , decepcionat de tot el que havía passat en la guerra civil, i, tantes vegades li havia repetit que Déu no castiga a ningú, que som nosaltres mateixos els quí no es perdonem.

No vaig poder confessar a aquella persona que el meu pare va descobrir alleugit, que una guspira d’amor per Ell encara restava al seu pit. No li vaig poder dir que després d’una estona d’haver pogut deixar el cos, al seu rostre hi havía quedat imprès, com en una fotografía, l’instant d’èxtasi de la felicitat, potser d’haver-se retrobat amb Ell. No vaig poder compartir amb aquesta persona vella, que només cal un instant per recuperar la relació amb Déu, la Mare/Pare que ens acull sense preguntes; que mai és tard; només cal un segón.