La consciència de ser ànimes, ens fa madurar.

Quan per fí ens adonem que sóm ànimes i no només un cos que té vida.., podem “madurar”. O sigui, ens dóna perspectiva; així podem separar la consciència del que passa al nostre voltant; entenem que només són paisatges laterals igual com quan viatjem en cotxe i les imatges es va desplaçant pels costats y desaparèixen. No tot el que succeeixi estarà per sempre al nostre davant; es convertirà en el passat i alguna cosa haurem après d’allò. La consciència d’ànima ens fa adonar que som actors en el teatre de la vida, i, alhora, espectadors. Així madurem, ens estabilitzem i les emocions deixen de dirigir-nos la vida.