Dicotomía del Paradís, o, dues veritats certes.

Com és que en tantes diferents cultures es parla d’un temps on el món, els animals, els humans i la naturalesa, eren perfectes?

Sempre he cregut que l’imaginació era quelcom creatiu que formava part de la riquesa de la ment, però m’he adonat que és alguna cosa més complexa. Podríem pensar que és cosa de la ment, de la seva capacitat, però com que per crear ens basem en allò que hem vist, absorbit, experimentat.., totes, coses que han existit, podem arribar a la conclusió que res no es pot imaginar si no ha existit mai. -Jo no puc imaginar que darrera d’aquell baixant de taulada hi ha un gat.., si mai he vist un gat.-

Doncs.., com és que tantes diferents cultures i religions han “imaginat” un món perfecte, sense haver pogut veure un món en aquell estat, com asseguren molts que no ha existit mai? Es recolzen els que diuen que tot això no és més que un desig, en que només és la imaginació, sense reflexionar d’on surt la imaginació.

Hi han aquestes dicotomíes degut a que verdaderament alguns no poden” imaginar” un món perfecte, benèvol que per a ells no existeix, perquè no han vist mai un “gat”(la metàfora), per això no poden imaginar que darrera d’aquella teulada hi pugui haver un gat. En el coneixement de Déu se’ns parla que no tots baixem en aquesta Terra al mateix temps i que tots quan hem baixat aquí anem reinaxent una i una altra vegada, per tant no tothom té les mateixes experiències.

S’ha de tenir en compte que totes les experiències i vivències…, es graven individualment a l’ànima i allò ja no pot ser borrat. Hem sentit a parlar del subsconcient, de l’inconscient, de la consciència colectiva.., però això es tracta de la consciència ancestral, molt més profunda; l’impacte de la primera experiència. Per tant, per a uns és palesa l’existència d’un món perfecte, doncs així ho senten en la profunditat del seu cor.., i per a altres tan sols és una fal.làcia. Dues veritats reals.