Shock amnèsic.

Advertència:  Tots els articles que escric, els escriu, o té la intenció d’escriure’ls l’ànima que jo sóc i van dirigits especialment a l’ànima dels quí els llegeix, perquè és l’ànima quí llegeix a través dels ulls del cos.

No sóc pas experta, ni de prop, en cap mena de qüestió psicològica, tot i que realment sempre m’ha interessat molt el tema de la ment humana. Dit això vull expresar el que en amrit vela he anat desgranant (és un espai de temps lliure de influències de tot tipus com ja he explicat altres vegades). I és que sento que hi ha un tema que s’ha de esbrinar en l’interior de cadascú : què passa en tot el procés del naixement? Perquè hi han moltes coses que donem per fet o que ni ens qüestionem en aquest tema.

Sempre s’ha dit que no hi ha res més plaent que estar al ventre de la mare. Avui potser seré una  transgresora. Què es sacsejaria dins el nostre subconscient si digués que el ventre de la mare és ni més ni menys un lloc on creix el fetus en mig de tortures mentals i físiques? Que, és com una presó d’on no en podem sortir fins passats set mesos i mig aproximadament? On, se’ns passa una película en la que ens reconeixem en tots els actors que en són protagonistes: diferents cares, diferents actes, però la mateixa ànima? Que, ens sentim tan penedits de tot el que hem fet durant tants renaixements que no parem de plorar? I que, jurem i perjurem que no ho tornarem a fer, però, que algú ens tregui d’aquí, si us plau, per pietat?

Sort que tenim un shock amnèsic produït pel tràngol de sortir a la llum al néixer.., us imagineu què sería començar una nova vida amb tota aquesta “mochil.la” a la nostra memòria? Tanmateix.., tinc la sensació de que no oblidem immediatament, sinó que ho fem paulatinament. Aquesta sensació se’m va quedar grabada profundament al néixer la meva primera filla: la seva mirada, després d’uns 8 o 10 dies.., (després d’haver-se recuperat del shock inicial) era molt inquietant. No hi veia una mirada buida de contingut, tot al contrari, era com si estés analitzant a aquella persona (jo) que tenia al davant i què  feia ella en la seva falda, sense saber controlar un cos que s’havia tornat tant petit. Poc a poc, afortunadament aquella mirada es va anar esvaïnt.

Ara encara estem en aquest shock amnèsic. Fins que no ve el Psiquiatre Suprem que ens recorda el nostre passat.., no tornem a recuperar la memòria perduda més enllà del subconscient. És així, Déu ens recorda d’on venim, quí som, què som, i així, poc a poc, amb moltes resistències, qui vulgui o pugui anirà recuperant la seva història oblidada en cada renaixement. Perquè ho fa això Déu? Perquè ara ja no es tracta de tornar a néixer en el món tal com està; perquè ara hem de tornar a la llar d’on vam venir per primer cop fa 5000 anys.

Aquesta terra on experimentem la vida física, s’ha de sacsejar de tal manera.., per tornar-se a renovar, que serà com quan s’han de fer reformes i hem d’anar a un hotel perquè allà no s’hi pot viure. Ell ens torna la memòria perquè quan això passi no ens sobti tant que ens quedem altre cop en shock sense saber què fer; sabrem que tot el que quedi per netejar dins nostre s’haurà de fer en aquell moment i definitivament (no com en el ventre matern) per tornar a la llar de la verdadera pau, gaudint d’ella a l’espera de tornar a començar el cicle de naixement i mort des de zero, en el moment precís que ens toqui tornar a baixar a l’escenari i experimentar de nou la vida física.