
Entrar en crisi és progressar
Què ens impedeix progressar en l’enteniment de la nostra pròpia singularitat? La simple creença de no ser capaç d’assolir-ho; però es basa en la experiència individual i col·lectiva d’haver-ho intentat i haver fallat.
Molts de nosaltres ho hem estat volent assolir i l’èxit ens ha girat la seva cara; ens faltava una empenta que ningú no ens donava i que cercàvem en diverses opcions i disciplines com ara: l’auto convenciment, la religió, la ciència, l’art, el matrimoni, els fills, les amistats… Fins i tot com a humanitat s’ha volgut assolir mitjançant les guerres a fí d’aconseguir la pau o les riqueses dels vençuts.
Tots aquests fracassos han segellat la profunda creença de no tenir adobament com a societat i també com a individu. Però, tal com som capaços de rectificar i desfer el camí en una ruta de muntanya que ens ha dut a un pas barrat, que no te continuïtat, també tenim aquesta mateixa capacitat de rectificar el sender de la nostra conducta si és equivocada. Només que, en aquest cas, no ens adonem de l’error fins que som arran del barranc i, de vegades, quan ja estem suspesos en el buit en franca caiguda.
És en aquell precís instant que la voluntat de reeixir ens fa arrapar qualsevol sortint o branca del penya-segat. És allò típic que es diu: “la crisi ens fa avançar”. Si hem arribat a aquest punt ens podem felicitar; som en el camí correcte; gairebé una autopista que va de dret a donar un tomb a la nostra vida. Ara cal mantenir la voluntat de canviar; tanmateix, aquesta força de voluntat que ens ha donat la crisi pot minvar, el pas del temps esgotarà l’energia; per això hem de beure del Doll de les inesgotables “vitamines” que raja constantment, anomenat Déu.

Entering in crisis is to progress
What prevents us from progressing in the understanding of our own uniqueness? The simple belief of not being able to achieve it; but it is based on the individual and collective experience of having tried and failed.
Many of us have been wanting to achieve it and success has turned his face on us; we lacked a push that nobody gave us and that we were looking for in several options and disciplines such as: self-conviction, religion, science, art, marriage, children, friendships … Even as humanity, we wanted to achieve through wars in order to achieve peace, or the wealth of the defeated.
All these failures have sealed the deep belief of having no arrangement as a society and also as an individual. But, just as we are able to rectify and undo the path on a mountain route that has led us to a closed step, which has no continuity, we also have that same ability to rectify the path of our behavior if it is wrong. Only that, in this case, we do not realize the error until we are on the edge of the ravine and, sometimes, when we are already suspended in the void in frank fall.
It is at that precise moment that the desire for success makes us grasp any ledge or branch of the cliff. It is that typical that is said: “the crisis makes us move forward”. If we have reached this point we can congratulate ourselves; we are on the right path; almost a dual carriageway that goes direct to turn our lives around. Now the will to change must be maintained; however, this willpower that the crisis has given us can diminish, the passage of time will drain energy; that is why we must drink from the Fountain of the inexhaustible “vitamins” that constantly flows, called God.

Entrar en crisis es progresar
¿Qué nos impide progresar en el entendimiento de nuestra propia singularidad? La simple creencia de no ser capaz de lograrlo; pero se basa en la experiencia individual y colectiva de haberlo intentado y haber fallado.
Muchos de nosotros lo hemos estado queriendo lograr y el éxito nos ha girado su cara; nos faltaba un empujón que nadie nos daba y que buscábamos en varias opciones y disciplinas como: el auto convencimiento, la religión, la ciencia, el arte, el matrimonio, los hijos, las amistades… Incluso como humanidad se ha querido alcanzar mediante las guerras a fin de conseguir la paz, o las riquezas de los vencidos.
Todos estos fracasos han sellado la profunda creencia de no tener arreglo como sociedad y también como individuo. Pero, tal como somos capaces de rectificar y deshacer el camino en una ruta de montaña que nos ha llevado a un paso cerrado, que no tiene continuidad, también tenemos esa misma capacidad de rectificar el sendero de nuestra conducta si es equivocada. Sólo que, en este caso, no nos damos cuenta del error hasta que estamos al borde del barranco y, a veces, cuando ya estamos suspendidos en el vacío en franca caída.
Es en ese preciso instante que la voluntad de éxito nos hace agarrar cualquier saliente o rama del acantilado. Es lo típico que se dice: “la crisis nos hace avanzar”. Si hemos llegado a este punto nos podemos felicitar; estamos en el camino correcto; casi una autopista que va derecho a dar un giro a nuestra vida. Ahora hay que mantener la voluntad de cambiar; sin embargo, esta fuerza de voluntad que nos ha dado la crisis puede mermar, el paso del tiempo agotará la energía; por eso hemos de beber del Manantial de las inagotables “vitaminas” que mana constantemente, llamado Dios.
