La força de parlar-se a sí mateix.

Avui, de matinada, anoto i subratllo aquesta frase perquè ha donat fruit a una minúscula experiència meravellosa..,

“No vull que guanyi Maia, vull que guanyi l’amor que tinc per Tu!

..i no vull que  se’m oblidi mai més que l’amor és la gran humil i dolça arma, l’amor per Déu, que venç les mandres, la manca de voluntat, les pors, la poca autoestima.., i tot allò que submergeix l’ésser en tot allò anodí i gris.

L’experiència:  

Ahir, una frase en l’estudi espiritual es va quedar retingut i vibrant en la meva ment; de fet era un eslògan, potent i trencador:  “l’amor per Déu és el despertador que us desperta en amrit vela ( de matinada).” I, avui, m’havia adormit mitja hora, però aquí estava, asseguda intentant mantenir ulls i ment desperts, mirant el punt brillant de llum metafòric de l’ànima que som i l’Ànima que és Déu, del meu davant.

Malgrat tot, ulls i ment s’emboiraven i la llum s’atenuava, s’allunyava; em sumia altre cop en l’ensonyament previ a la son, a caure inconscient entre els llençols. I llavors.., en aquesta lluita, en un últim intent de mantenir-me lúcida, s’ha format aquella frase que he subratllat al principi, en la ment. I com si una forta ventada hagués bufat en una vall ofegada de boira, així mateix s’ha esbargit aquell estat de son, dels ulls i de la ment.

I vet-ho aquí! Maia, la creadora de boira ha desaparegut! Així he entès quanta força tenim quan ens parlem d’aquesta manera a nosaltres mateixos i quanta voluntat absorbim de l’amor i respecte que podem tenir-nos, i de l’amor i respecte especialment, que puguem tenir, afortunadament, per Déu.., o per l’Univers pels que encara son agnòstics.