Mirant el cel//Looking at the sky//Mirando el cielo

Mirant el cel descobrim la nostra petitesa. Comparats amb l’ànima que som el cos és tan immens.., i tot i així comparat amb l’univers, tan ínfim… i tan perible… Aleshores podem comprendre d’on ve l’arrogància de l’ego: del malentès de creure’ns ser els éssers millors, de creure’ns que tot està al nostre servei, i, el més significatiu, l’ego pot venir, tot i semblar una contradicció, de la manca d’autoestima i de la desconeixença de la nostra veritable identitat: sóc un punt de llum que mai es fondrà en la llum de més enllà de l’univers, és a dir, sóc l’ànima que reneix constantment.
Looking at the sky we discover our smallness. Compared to the soul that we are, the body is so immense…, and yet, compared to the universe, so tiny… and so perishable… Then we can understand where the ego’s arrogance comes from: from incomprehension of believing ourselves to be better beings, of believing that everything is at our service and, most significantly, the ego can arise, although it may seem like a contradiction, from the lack of self-esteem and the lack of knowledge of our true identity: I am a point of light that never will merge with the light from beyond the universe, that is, I am the soul that is constantly reborn.
Mirando el cielo descubrimos nuestra pequeñez. Comparados con el alma que somos el cuerpo es tan inmenso.., y aún así comparado con el universo, tan ínfimo… y tan perecedero… Entonces podemos comprender de dónde viene la arrogancia del ego: del malentendido de creernos ser los seres mejores, de creernos que todo está a nuestro servicio, y, lo más significativo, el ego puede venir, a pesar de parecer una contradicción, de la carencia de autoestima y de la desconocimiento de nuestra verdadera identidad: soy un punto de luz que nunca se fundirá en la luz de más allá del universo, es decir, soy el alma que renace constantemente.