L’ego mata la pròpia consciència deixant que l’arrogància es posi la corona i regni en la ment i l’intel·lecte.., els instruments de l’ànima. Aleshores l’ànima, el veritable jo que té consciència, perd les regnes de la vida que està experimentant en aquell cos, quedant-se relegada i trista en un racó al seu receptacle, mentre la seva part alterada anomenada ego és cada cop més creguda, imaginant-se que tot depèn d’ell i del seu èxit per ser feliç i vencedor, sense importar com ho aconsegueixi.
Aquest miratge no està exempt d’entrebancs i desil·lusions.
Al capdavall no deixa de ser una lluita contra-natura. El preu a pagar son fortes depressions en no poder-ho controlar tot, perquè no tot depèn del que un vulgui. Només es té el dret d’organitzar allò que depèn de cadascú.., i de vegades ni això.
L’actitud més natural seria obrir la consciència de ser jo l’ànima i de que tot té una fi i un fil que ens porta al nostre destí; ser honest amb mi mateix, amb els altres i amb Déu.

The ego kills its own conscience, letting arrogance puts its crown on and reign in the mind and intellect.., the instruments of the soul. Then the soul, the true self that has consciousness, loses the reins of the life it is experiencing in that body, remaining relegated and sad in a corner in its receptacle, while its altered part called the ego isincreasetly conceited, he imagines that everything depends on him and his success, to be happy and victorious, no matter how he achieves it.
This mirage is not without obstacles and disappointments.
After all, it is still a fight unnatural. The price to pay is severe depression in not being able to control everything, because not everything depends on what one wants. Only there’s the right to organize what depends of oneself.., and sometimes not even that.
The most natural attitude would be to open the awareness that I am the soul and that everything has a goal and a thread that leads us to our destiny; to be honest with myself, with others and with God

El ego mata su propia conciencia, dejando que la arrogancia se ponga la corona y reine en la mente y el intelecto.., los instrumentos del alma. Entonces el alma, el verdadero yo que tiene conciencia, pierde las riendas de la vida que vive en ese cuerpo, quedando relegada y triste en un rincón de su receptáculo, mientras su parte alterada llamada ego es cada vez más engreída, imagina que todo depende de él y su éxito, para ser feliz y victorioso, sin importar cómo lo logre.
Este espejismo no está exento de obstáculos y decepciones.
Al fin y al cabo, sigue siendo una lucha antinatura. El precio a pagar es una depresión severa al no poder controlarlo todo, porque no todo depende de lo que uno quiere. Sólo se tiene derecho a organizar lo que depende de uno mismo.., y a veces ni eso.
La actitud más natural sería abrir la conciencia de que yo soy el alma y que todo tiene un fin y un hilo que nos lleva a nuestro destino; ser honesto conmigo mismo, con los demás y con Dios