Crits i enuigs//Shouting and anger//Gritos y enfados

Quan ens enfadem la veu se’ns torna atronadora i molt aguda, o, també molt greu quan hi ha decepció. I si no volem que sigui dit que hem perdut els papers.., quan algú ens recrimina el nostre enuig, 🔴diem: -oh, és que jo tinc la veu forta o aguda o greu, no hi puc fer res (segons ens convingui).
Quan ens excusem així, al menys estem reconeixent que hem perdut el control i això vol dir que no tot està perdut per a nosaltres, que podrem reprendre les regnes del nostre caràcter perquè no ens agrada que estiguin a la mercè de l’humor dels altres.
Però si quan, a més de cridar enfadats, ni tan sols ens replantegem la nostra forma d’actuar, sinó que ho justifiquem dient que així se’ns pren seriosament.., ja no som diferents d’aquell que ha fet alguna atzagaiada imperdonable; ens posem al seu mateix nivell de degradació o fins i tot més amunt.

When we get angry, our voice becomes thunderous and very high-pitched, or also very deeply when there is disappointment. And if we don’t want it to be said that we have lost our temper…, when someone reproaches us for our anger, 🔴we say: -oh, it’s just that my voice is loud or high-pitched or deep, I can’t do anything about it (according to as it suits us).
When we excuse ourselves like this, at least we are recognizing that we have lost control and this means that not everything is lost for us, that we can take back the reins of our character because we don’t like them to be at the mercy of the humor of others.
But if, in addition to shouting angrily, we don’t even reconsider our way of acting, but justify it by saying that this way we are taken seriously…, we are no different from someone who has made some unforgivable fault; we put ourselves at their same level of degradation or even higher.

Cuando nos enojamos, nuestra voz se vuelve atronadora y muy aguda, o también muy grave cuando hay decepción. Y si no queremos que digan que hemos perdido los estribos…, cuando alguien nos reprocha nuestro enojo, 🔴decimos: —Ah, es que mi voz es fuerte, aguda o grave, no puedo hacer nada al respecto (según nos convenga).
Cuando nos excusamos así, al menos reconocemos que hemos perdido el control y esto significa que no todo está perdido, que podemos retomar las riendas de nuestro carácter porque no nos gusta que esté a merced del humor ajeno.
Pero si, además de gritar enfadados, ni siquiera reconsideramos nuestra forma de actuar, sino que la justificamos diciendo que así nos toman en serio…, no nos diferenciamos de alguien que ha cometido una falta imperdonable; nos ponemos a su mismo nivel de degradación o incluso a uno superior.