Consciència en estat pur//Consciousness in a pure state//Conciencia en estado puro

Consciència en estat pur

«SÓC», no existeix res més en la consciència quan no tenim un cos.
La pau que trobem a faltar és la pau que existeix quan el cos no existeix.
En diem pau però és quelcom més subtil i imperceptible, és la no acció, el no pensament, el no sentiment, el no res.., però hi ha la consciència d’existir, perquè l’ànima és consciència en estat pur.
Es pot dir que l’estat de l’ànima quan no és en un cos, és com l’estat latent d’una llavor que té la vida concentrada dins, però que no esclata, no es manifesta fins que entra en contacte amb la terra, l’aigua i el sol.
El cos és la terra de l’ànima, l’aigua és l’amor de Déu, i el sol de l’ànima és l’espurna de vida que guspireja dins del seu nucli més subtil que es desperta als sentits.
Es pot dir que el primer instant que per primera vegada l’ànima baixa a la Terra.., encara és conscient del que realment és: l’ànima, la guspira de vida que injecta vida en un conjunt ordenat de teixits i elements minerals i orgànics on hi ha condicions perquè la vida prosperi. Després.., quan el temps cronològic va enredant el fil de la vida i les vides aquí, mica en mica anem perdent la memòria del què som i acabem creient que som el cos.
Si féssim un símil de la consciència de ser el cos, el podríem comparar amb el vestit que es posa un bus per poder viure sota de l’aigua i que el bus arribés a creure’s que ell és el vestit.

Consciousness in a pure state

«AM», nothing else exists in consciousness when we do not have a body.
The peace we miss is the peace that exists when the body does’nt exist.
We call it peace but it is something more subtle and imperceptible, it is non-action, non-thought, non-feeling, non-nothing…, but there is the awareness of existing, because the soul is consciousness in a pure state.
It can be said that the state of the soul when it is not in a body, is like the latent state of a seed that has life concentrated within, but that does not explode, does not manifest until it comes into contact with the earth, water and sun.
The body is the earth of the soul, water is the love of God, and the sun of the soul is the spark of life that sparkles within its most subtle core that awakens to the senses.
It can be said that the first moment the soul descends to Earth for the first time…, it is still aware of what it really is: the soul, the spark of life that injects life into an ordered set of tissues and mineral and organic elements where there are conditions for life to thrive. Then…, when chronological time tangles the thread of life and the lives here, little by little we lose the memory of what we are and end up believing that we are the body.
If we were to make a simile of the consciousness of being the body, we could compare it to the suit that a diver puts on to be able to live underwater and that the diver came to believe he was the suit.

Conciencia en estado puro

«SOY», nada más existe en la consciencia cuando no tenemos un cuerpo.
La paz que anhelamos es la paz que existe cuando el cuerpo no existe.
Lo llamamos paz, pero es algo más sutil e imperceptible; es no-acción, no-pensamiento, no-sentimiento, la nada…, pero existe la consciencia de existir, porque el alma es consciencia en estado puro.
Se puede decir que el estado del alma cuando no está en un cuerpo es como el estado latente de una semilla que tiene la vida concentrada dentro, pero que no estalla, no se manifiesta hasta que entra en contacto con la tierra, el agua y el sol.
El cuerpo es la tierra del alma, el agua es el amor de Dios, y el sol del alma es la chispa de vida que brilla en su núcleo más sutil y que despierta a los sentidos.
Podría decirse que, en el primer instante en que el alma por primera vez desciende a la Tierra, aún es consciente de lo que realmente es: el alma, la chispa de vida que infunde vida en un conjunto ordenado de tejidos y elementos minerales y orgánicos donde existen las condiciones para que la vida prospere. Luego, cuando el tiempo cronológico enreda el hilo de la vida y las vidas aquí, poco a poco perdemos la memoria de lo que somos y terminamos creyendo que somos el cuerpo.
Si tuviéramos que hacer un símil de la conciencia de ser el cuerpo, podríamos compararla con el traje que un buzo se pone para vivir bajo el agua y que el buzo llegara a creerse que él es el traje.