La naturalesa més natural//The most natural nature//La naturaleza más natural

La naturalesa perfecte de pensar que tothom, d’una forma natural, assoleix la “seva” pròpia perfecció, o, diguem- ho d’una altra manera: que hom arriba on la seva naturalesa pot arribar, em fa pensar en l’absència d’etiqueta o classificació penyorativa. Cadascú assoleix la seva pròpia perfecció a mida que va rumiant una mica com són les seves decissions, reaccions, objectius a assolir en la vida. Pensar en l’altre com en un ésser tan eficaç com qualsevol, em dóna llibertat a mí i a l’altre. Llibertat de poder pensar en altres coses més interessants i més engrescadores que passar-me l’estona criticant i classificant a tothom, i, també allibera a l’altre de sentir-se menyspreat i constantment examinat.

Així de lliure es deu sentir l’Ésser més perfecte del món, Déu, contemplant-nos a tots nosaltres, les ànimes, sense medir-nos per cap reser i estimant-nos pel què sóm: “éssers humans” amb diferents naturaleses cada un, capaços d’arribar a la perfecció, dins de la seva naturalesa.

The perfect nature of thinking that everyone, in a natural way, achieves “their” own perfection, or, let’s say in another way: that is reached where their nature can reach, makes me think of the absence of penyorative label or classification. Everyone achieves their own perfection as they think a little about their decisions, reactions, goals to achieve in life. To think of the other as being as effective as anyone else, gives me and the other freedom. Freedom to be able to think of other things more interesting and more stimulating than to pass the time criticizing and classifying all, and, also frees the other to feel despised and constantly examined.

This is how free the most perfect Being in the world should be, God, contemplating all of us, the souls, without measuring ourselves by any standards and loving us for what we are: “human beings” with different natures each, capable of reaching the perfection, within its nature.

La naturaleza perfecta de pensar que todo el mundo, de una forma natural, logra “su” propia perfección, o, digamos de otra manera: que se llega donde su naturaleza puede llegar, me hace pensar en la ausencia de etiqueta o clasificación penyorativa. Cada uno logra su propia perfección a medida que va pensando un poco como son sus decisiones, reacciones, objetivos a alcanzar en la vida. Pensar en el otro como en un ser tan eficaz como cualquiera, me da libertad a mí y al otro. Libertad de poder pensar en otras cosas más interesantes y más estimulantes que pasarme el rato criticando y clasificando a todos, y, también libera al otro de sentirse despreciado y constantemente examinado.

Así de libre se debe sentir el Ser más perfecto del mundo, Dios, contemplandonos a todos nosotras, las almas, sin medirnos por ningún rasero y amándonos por lo qué somos: “seres humanos” con diferentes naturalezas cada uno , capaces de llegar a la perfección, dentro de su naturaleza.