luminiscències 2013/2022

Tu pensamiento construye tu realidad

L’amor pels fills/Love for sons/El amor por los hijos

Crec que la tasca més important que tenim els éssers humans, és pujar els fills. D’aquí en deriva el que serà la societat. Quan aquesta feina no es pren amb responsabilitat, la humanitat trontolla. I no es tracta pas de donar-los tot el que desitgen; no. Sinó, dissenyarem petits dictadors que fins i tot poden actuar amb violència quan no se’ls compleixin els desigs. Tampoc es tracta d’ensinistrar-los fins el punt que esdevinguin xaiets (en perdó dels animals). No som pas déu, ni ells son ninotets de plastilina. No dic pas que jo ho hagi fet perfecte; no. Ni de bon tros. Però sempre he tingut present que els fills no son “meus”.
Vaig tenir la sort d’adonar-me aviat del fet que aquella personeta ajaguda damunt dels meus genolls, era algú amb personalitat pròpia, amb un recorregut a fer i que jo només tindria el privilegi de veure-la créixer i fer-se independent. Els seus ulls em contemplaven profundament després de deu dies d’haver nascut, tant.., que fins i tot un calfred va recórrer la meva espinada, però això m’ho va fer entendre. La resta del temps que va trigar a fer-se adulta, la vaig passar intentant mantenir el pensament “no és meva”. Sabia que volaria del niu i que així havia de ser.
Si tinguéssim en compte “no son meus”, ens els estimaríem com cal sense aferrament. Sense l’aferrament que destrossa tot amor. Sense dependència, sense por de perdre. Al capdavall allò que els fa ser singulars és el fet que son ànimes; el cos ha estat només el que vam engendrar perquè aquella ànima pogués experimentar la vida. El veritable Mare-Pare de l’ànima és Déu. Per això no son “meus”. I…el mateix pel que fa als néts; encara que ens els puguem prendre com els joguets entranyables que no vam poder experimentar amb els fills.

I believe that the most important task that we human beings have is to raise children. From there derives what society will be. When this work is not taken responsibly, humanity falters. And it’s not about giving them everything they want; no. Otherwise, we will design little dictators who can even act violently when their wishes are not fulfilled. Nor is it about training them to the point that they are lambs (excuse the animals). We are not god, nor are they plasticine dolls. I am not saying that I have made it perfect; no. Not much less. But I have always kept in mind that the children are not mine.
I was lucky enough to realize very soon that that little person lying on my knees was someone with her own personality, with a journey to make and that I would only have the privilege of seeing her grow and become independent. Her eyes looked at me deeply after ten days of being born, so much.., so that even a shiver ran down my spine, but that made me understand. The rest of the time it took for her to grow into an adult, I spent trying to maintain the “she’s not mine” thought. He knew that she would fly from the nest and that it must be so.
If we took into account “they are not mine”, we would love them properly without attachment. Without the attachment that destroys all love. No dependency, no fear of losing. After all, what makes them unique is the fact that they are souls; the body has been only what we engender so that soul could experience life. The true Mother-Father of the soul is God. That is why they are not “mine”. And…the same with respect to the grandchildren; although we can take them as endearing toys that we could not experience with our children.

Si tus hijos no tienen apego por su abuela, algo no está bien; ésta es la  forma de solucionarlo | Familias

Creo que la tarea más importante que tenemos los seres humanos es criar a los hijos. De ahí deriva lo que será la sociedad. Cuando este trabajo no se toma con responsabilidad, la humanidad se tambalea. Y no se trata de darles todo lo que deseen; no. Sino, diseñaremos pequeños dictadores que incluso pueden actuar con violencia cuando no se les cumplan los deseos. Tampoco se trata de adiestrarlos hasta el punto de que sean corderos (en perdón de los animales). No somos dios, ni ellos son muñequitos de plastilina. No digo que yo lo haya hecho perfecto; no. Ni mucho menos. Pero siempre he tenido presente que los hijos no son míos.
Tuve la suerte de darme cuenta pronto de que aquella personita recostada encima de mis rodillas, era alguien con personalidad propia, con un recorrido a hacer y que yo sólo tendría el privilegio de verla crecer y hacerse independiente. Sus ojos me contemplaban profundamente después de diez días de haber nacido, tanto.., que incluso un escalofrío recorrió mi espinazo, pero eso me lo hizo entender. El resto del tiempo que tardó en hacerse adulta, la pasé intentando mantener el pensamiento “no es mía”. Sabía que volaría del nido y que así había de ser.
Si tuviéramos en cuenta “no son míos”, nos los amaríamos como es debido sin apego. Sin el apego que destroza todo amor. Sin dependencia, sin miedo a perder. Al fin y al cabo, lo que les hace ser singulares es el hecho de que son almas; el cuerpo ha sido sólo lo que engendramos para que esa alma pudiera experimentar la vida. El verdadero Madre-Padre del alma es Dios. Por eso no son “míos”. Y…lo mismo con respecto a los nietos; aunque podamos tomarlos como los juguetes entrañables que no pudimos experimentar con los hijos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: