No ser ric potser no és tan dolent
Crec que no sóc una persona presumida i, el no anar a la moda, mai ha sigut un problema; però, en un moment donat va succeir una cosa inquietant: passava de puntetes per davant de qualsevol mirall, i va arribar el dia que vaig ignorar la seva existència; mai em mirava en ells. Què havia passat? Molt senzill: la imatge mental que m’havia fet de mi mateixa, no es corresponia amb la que es reflectia en ells. Aquesta crisi va desaparèixer quan, ja iniciat el camí espiritual, vaig comprendre la meva veritable identitat, aquella que va d’incògnit darrera els ulls que observen els mateixos ulls al mirall: l’ésser vivent, l’ànima.
El preu a satisfer per mantenir la consciència de ser un cos és molt alt per a qualsevol. Imagineu-vos el desassossec que ha de sentir qui viu de la seva aparença exterior, com ara els models, presentadors a la TV, la gent del cinema, etc., quan el cos entra en el declivi del pas dels anys.
Cirurgians estètics, maquillatges, tractaments rejovenidors.., fins i tot abominacions com les que s’ha descobert de segrests de criaturetes per extraure’ls l’essència de la joventut que rau a la seva sang… i, potser, el que no se sap.
El món està immers en tants inferns com vicis hi han. Els que no tenim poder de riquesa els vivim interiorment, però els que tenen possibilitats… intentaran evadir-se’n creant inferns exteriors que afectaran a la humanitat. Malgrat tot, per això el pobres o la gent comú, tenim més probabilitats de cercar solucions i trobar-les per posar remei a allò que s’ha alterat de dins nostre. No vull dir pas que les persones riques no ho puguin fer; no. Els serà mes difícil creure que poden solucionar-ho per ells mateixos, doncs la riquesa els obre massa portes. Quan no hi ha riquesa física, es desperta la riquesa interior; això sí, si hi ha fe en si mateix i també ajuda moltíssim la fe en l’existència de l’Ésser anomenat Déu.
Not being rich may not be that bad
I think I’m not a smug person and not being fashionable has never been a problem; however, at a given moment something disturbing happened: I tiptoed past any mirror, and the day came when I ignored its existence; never I looked me at in them. What had happened? Very simple: the mental image that I had made of myself did not correspond to the one that was reflected in them. This crisis disappeared when, having already begun the spiritual path, I understood my true identity, the one that goes incognito behind the eyes that observe the same eyes in the mirror: the living being, the soul.
The price to pay for maintaining the consciousness of being a body is very high for anyone. Imagine the unease that those who live by their outward appearance must feel, such as models, TV presenters, movie people, etc., when the body goes into decline over the years.
…Aesthetic surgeons, make-up, rejuvenating treatments… even abominations such as those that have been discovered of kidnapping creatures to extract the essence of youth that resides in their blood… and, perhaps, what is not known…
The world is immersed in as many hells as there are vices. Those of us who do not have the power of wealth live them internally, but, the those who have possibilities… will try to escape from it by creating external hells that will affect humanity. However, that is why the poor or ordinary people are more likely to seek solutions and find them to remedy what has been altered within us. I’m not saying rich people can’t do it; no. It will be more difficult for them to believe that they can solve it on their own, because wealth opens too many doors for them. When there is no physical wealth, inner wealth is awakened; yes, if there is faith in oneself and faith in the existence of the Being called God also helps a lot.
No ser rico puede que no sea tan malo
Creo que no soy una persona presumida y, no ir a la moda, nunca ha sido un problema; sin embargo, en un momento dado sucedió algo inquietante: pasaba de puntillas por delante de cualquier espejo, y llegó el día en que ignoré su existencia; nunca me miraba en ellos. ¿Qué había pasado? Muy sencillo: la imagen mental que me había hecho de mí misma no se correspondía con la que se reflejaba en ellos. Esta crisis desapareció cuando, ya iniciado el camino espiritual, comprendí mi verdadera identidad, aquella que va de incógnito detrás de los ojos que observan los mismos ojos en el espejo: el ser viviente, el alma.
El precio a satisfacer por mantener la conciencia de ser un cuerpo es muy alto para cualquiera. Imagínense el desasosiego que debe sentir quien vive de su apariencia exterior, como los modelos, presentadores en la TV, la gente del cine, etc., cuando el cuerpo entra en el declive del paso de los años.
Cirujanos estéticos, maquillajes, tratamientos rejuvenecedores.., incluso abominaciones como las que se ha descubierto de secuestros de criaturas para extraerles la esencia de la juventud que reside en su sangre… y, quizá, lo que no se sabe.
El mundo está inmerso en tantos infiernos como vicios hay. Los que no tenemos poder de riqueza los vivimos interiormente, pero los que tienen posibilidades… intentarán evadirse de ello creando infiernos exteriores que afectarán a la humanidad. Sin embargo, por eso los pobres o la gente común, tenemos más probabilidades de buscar soluciones y encontrarlas para poner remedio a lo que se ha alterado de nuestro interior. No quiero decir que las personas ricas no puedan hacerlo; no. Les será más difícil creer que pueden solucionarlo por sí mismos, pues la riqueza les abre demasiadas puertas. Cuando no existe riqueza física, se despierta la riqueza interior; eso sí, si hay fe en sí mismo y también ayuda muchísimo la fe en la existencia del Ser llamado Dios.