Per què la paternitat de Déu?
Si deixem de banda les creences del que som segons els rols canviants que hem desenvolupat al llarg de la vida, com: ser un fill, pare, mare, professió, estudis, estatus, religió, etc., què queda de nosaltres, de mi mateix? Un nucli que sempre és el mateix al llarg de tota la meva vida; sóc jo, aquell que un dia va néixer i va prendre consciència de si mateix. I aquest nucli és l’energia que fa que el cos es mantingui viu. He nascut a través d’uns éssers físics que han format aquell cos, però jo, l’energia, l’ànima, quí l’ha format? El cos és canviant al llarg de la vida, va desenvolupant-se i prenent diferents formes, des del nadó fins l’ancià. L’ànima no, sempre és igual; sempre sóc jo. L’ànima quan deixa el cos no deixa de ser (ara alguns científics comencen a plantejar-s’ho). Doncs, qui ha format l’estructura d’aquesta energia? Ningú; sempre existeix i sempre ha existit. Per tant, per què totes les religions adjudiquen la paternitat de tots nosaltres a Déu: la Mare i el Pare?
Quan s’acaba el dia anem a dormir, tanquem els ulls i deixem d’actuar; és com si moríssim. Al matí despertem, obrim els ulls; és com si naixéssim. En aquest néixer, despertar, és en el que es basa el concepte espiritual de néixer de la Mare/Pare, Déu. Doncs, és en aquests moments que Ell ens fa adonar de la nostra verdadera identitat, ens fa a donar que som una ànima dins d’un cos i no pas un cos que té una ànima. Ens explica només en aquests temps, que som una energia espiritual que té les mateixes virtuts que Ell té, amb la única diferència que Ell mai neix en un cos propi, sinó que entra en un cos ja vell per poder explicar-nos, directament, tots aquests conceptes per a despertar-nos del son profund en el que hem dormit durant segles.
Aquest despertar és com néixer. Aquesta és la paternitat de Déu, ens desperta a la consciència de ser una ànima, ens fa néixer, ens fa obrir els ulls a una altra realitat. Aquest despertar/néixer s’esdevé cada 5000 anys, quan tornem a ser conscients del què som: som com Ell, Déu, però no som Ell, Déu. L’adoptem com a Mare/Pare i Ell ens adopta com a fills perquè ens guia. D’aquí ve la paternitat de Déu en totes les religions. L’ànima mai es crea, sempre existeix. El perquè Déu ens desperta, ens fa néixer, és un altre tema; ara es faria massa llarg, tot i que ja s’ha explicat en altres reflexions.
luminiscències 2013/2023 
Retroenllaç: ANTOLOGIA: Coneixent Déu/Knowing God/Conociendo a Dios | lumminiscències