luminiscències 2013/2022

Tu pensamiento construye tu realidad

Aplaudeixen dues mans/Two hands clap/Aplauden dos manos

Aplaudeixen dues mans

Alguna vegada ja he explicat la meva experiència en edat d’infantesa pel que fa a la presència darrera els ulls de cadascú: clicant aquí es pot llegir.
En base a això, avui vull compartir una altra experiència molt confortadora, que si la posem en pràctica, si som conscients d’allò en el moment precís, ens servirà de molta ajuda en qualsevol tipus de discussió, o baralla.
Quan estem discutint, quan estem enfadats amb algú.., generalment no ens mirem als ulls; parlem alt, crispats; gesticulem amb mans i cara però no hi ha gairebé contacte visual.
Aquests últims dies, jo mateixa i la persona amb la que no coincidíem d’idees, havíem arribat a tal estat en el que no podíem articular paraula.., que no acabés amb discussió; molt penós, la veritat. I intentant apaivagar aquell estat incomprensible, ens vam adonar que tot això passava mentre dirigíem les nostres oposicions a l’aire; no ens miràvem, gairebé ni d’esquitllada. Així que vam acordar que a partir d’aquell moment.., mentre parléssim ens obligaríem a mirar-nos fixament als ulls i avisant a l’altre si es deixava de fer-ho. Sabeu què va passar?.., que ja no hi van haver més discussions, l’ambient crispat es va relaxar fins el punt que, fins i tot, s’escapava alguna rialla!
És tan meravellós descobrir que darrera els ulls hi som nosaltres de veritat! Feu la prova: us miren o mireu als ulls amb el que discutiu? Tot i que no goseu a proposar-li a l’altre aquesta pràctica, si la feu vosaltres mateixos, és possible que no hi hagi discussió: “calen dues mans per aplaudir”.

Two hands clap

Sometimes I have already explained my childhood experience regarding the presence behind the eyes of each one: clicking here you can read it.
Based on this, today I want to share another very comforting experience, that if we put it into practice, if we are aware of it at the right time, it will be very helpful in any type of discussion, or fight.
When we are arguing, when we are angry with someone.., generally we do not look into each other’s eyes; we speak loudly, tense; We gesticulate with hands and face but there is almost no eye contact.
These last days, myself and the person with whom we did not agree on ideas, had reached such a state where we could not articulate a word without ending with in discussion; very painful, really. And trying to appease that incomprehensible state, we realized that all this was happening while we were directing our opposition to the air; we not were watching us at face, hardly even were glancing us. So we agreed that from that moment on.., while we were talking, we would force ourselves to look each other in the eye and let the other know if they stopped doing it. Do you know what happened?.., that there were no more discussions, the tense atmosphere relaxed to the point that even some laughter escaped!
It is so wonderful to discover that behind the eyes we really are us here! Take the test: do they look you or do you look into the eyes with whom you argue? Even if you do not dare to propose this practice to the other, if you do it yourself, it is possible that there will be no discussion: “it takes two hands to clap”

Aplauden dos manos

Alguna vez ya he explicado mi experiencia en edad de niñez en cuanto a la presencia detrás de los ojos de cada uno: clicando aquí se puede leer.
En base a ello, hoy quiero compartir otra experiencia muy confortadora, que si la ponemos en práctica, si somos conscientes de ello en el momento preciso, nos servirá de mucha ayuda en cualquier tipo de discusión, o pelea.
Cuando estamos discutiendo, cuando estamos enfadados con alguien.., generalmente no nos miramos a los ojos; hablamos alto, crispados; gesticulamos con manos y cara pero no hay casi contacto visual.
Estos últimos días, yo misma y la persona con la que no coincidíamos de ideas, habíamos llegado a tal estado en el que no podíamos articular palabra.., que no acabara con discusión; muy penoso, la verdad. E intentando apaciguar aquel estado incomprensible, nos dimos cuenta que todo esto ocurría mientras dirigíamos nuestras oposiciones al aire; no nos mirábamos, casi ni de refilón. Así que acordamos que a partir de ese momento.., mientras habláramos nos obligaríamos a mirarnos fijamente a los ojos y avisando al otro si se dejaba de hacerlo. ¿Sabéis qué pasó?.., que ya no hubo más discusiones, el ambiente crispado se relajó hasta el punto de que, incluso, ¡se escapaba alguna risa!
¡Es tan maravilloso descubrir que detrás de los ojos estamos nosotros de verdad! Haced la prueba: ¿os miran o miráis a los ojos con quien discutís? Aunque no os atreváis a proponerle al otro esta práctica, si la hacéis vosotros mismos, es posible que no haya discusión: “se necesitan dos manos para aplaudir”.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: