Contra-mirall//Counter-mirror//Contra-espejo.

Sí.., no sóc la única que ha provat de posar un mirall davant de l’altre i s’ha perdut en la repetició fins l’infinit; i.., és que és quasi hipnòtic.

Realment és una metàfora d’aprofundir en nosaltres mateixos, doncs.., fixem-nos on es perd la imatge: “al meu interior”. És el que fem quan meditem, o si més no, el que hauríem de pretendre, no tan sols encalçar el relaxament, relaxar-la-ment.    

Perduts en aquesta experiència hipnòtica ens oblidem del món i les presses que el destrossen i ens aniquilen. En aquest parèntesi màgic, en aquesta llinda-ampit de la finestra ara oberta, entreveiem una escletxa, al fons de tot, d’una llum que ens perfora la retina i estampa la imatge projectada directe al cor de l’ànima i la desperta, ens desperta; la llum de Déu és capaç d’entrar quan ens posem en consonància amb el que som de veritat: esperit. Se suma quan els sumands son homogenis. Ell també és Esperit.

Counter-mirror

Yes.., I am not the only one who has tried to put a mirror in front of the other and has lost himself in repetition to infinity; and.., is that it is almost hypnotic.

It really is a metaphor of deepening us in ourselves, since.., let’s look where the image is lost: “inside me.” It is what we do when we meditate, or at least, what we should pretend, not just to pursue relaxation, relax-the-mind.

Lost in this hypnotic experience we forget the world and the rushs that destroys it and annihilates us. In this magical parenthesis, in this lintel-sill of the now open window, we glimpse a chink, at the bottom of everything, of a light that pierces the retina and stamps the projected image directly to the heart of the soul and wakes up it, wakes us up; the light of God is able to enter when we get in line with what we really are: spirit. It adds up when the addends are homogeneous. He also is Spirit.

Contra-espejo

Sí.., no soy la única que ha intentado poner un espejo delante del otro y se ha perdido en la repetición hasta el infinito; y.., es que es casi hipnótico.

Realmente es una metáfora de profundizar en nosotros mismos, pues.., fijémonos donde se pierde la imagen: “en mi interior”. Es lo que hacemos cuando meditamos, o al menos, lo que deberíamos pretender, no sólo perseguir el relajamiento, relajar-la-mente.

Perdidos en esta experiencia hipnótica nos olvidamos del mundo y las prisas que lo destrozan y nos aniquilan. En este paréntesis mágico, en este dintel-alféizar de la ventana ahora abierta, entrevemos un resquício, al fondo de todo, de una luz que nos perfora la retina y estampa la imagen proyectada directo al corazón del alma y la despierta, nos despierta; la luz de Dios es capaz de entrar cuando nos ponemos en consonancia con lo que somos de verdad: espíritu. Se suma cuando los sumandos son homogéneos. Él también es espíritu.