La imatge de l’escala//The image of the ladder//La imagen de la escalera

La imatge de l’escala tal com es mostra en ella, és una manera d’explicar gràficament què li succeeix a la humanitat, cosa que xoca de ple amb l’enteniment científic que ha mostrat una humanitat en creixement en comptes de en degradació com es veu en l’escala.

Aquí, en l’escala, els éssers humans parteixen de l’excel·lència en un món on la naturalesa està ajudant perquè també és ajudada. L’excel·lència es tradueix amb cossos que funcionen a la perfecció, que tenen una durada d’una mitjana de 150 anys en ple rendiment físic i mental i amb un enteniment net i cert de que són ànimes que, en el moment oportú, deixaran aquell cos i en prendran un altre en formació en un úter matern. Per tant, al principi de l’escala, els éssers humans no tenen consciència de mort perquè són conscients de ser l’ànima que mai mor.

Mentre van baixant els graons del temps, també van degradant en cada un. Es pot dir que l’escala està dividida per quatre trams de colors. Cada tram de color consta de 1250 anys. El tram d’or i el tram de plata.., aquí els graons són pocs, la degradació és més lenta. Quan passem al tram coure els graons són més petits i abundants i la degradació és més ràpida. En l’últim tram el de ferro, els graons són diminuts i la degradació és vertiginosa.

Al capdavall de l’escala han passat 5000 anys; és on ara ens trobem: vida útil curta, cossos que ja neixen amb malalties, naturalesa que juga en l’equip contrari.., intel·lectes que adopten decisions dubtoses, cruels, enganyoses. La vida es torna difícil en aquest últim tram, però.., al capdavall de l’escala hi ha un «ascensor» que ens pot remuntar en un segon en canviar la consciència i en apartant-nos de la forma de viure d’ara. Només cal una cosa per assolir-ho: «Manmanabhav!» que vol dir: -Pertanyeu-Me amb el vostre intel·lecte.- És a dir, recordar l’existència de Déu.

The image of the ladder as shown in it is a way of explaining graphically what is happening to humanity, which is in complete conflict with the scientific understanding that has shown a humanity in growth instead of degradation as seen in the ladder.

Here, in the ladder, human beings start from excellence in a world where nature is helping because it is also helped. Excellence is translated with bodies that function perfectly, which last an average of 150 years in full physical and mental performance and with a clear and certain understanding that they are souls that, at the right time, will leave that body and take another one in formation in a maternal womb. Therefore, at the beginning of the ladder, human beings have no awareness of death because they are aware of being the soul that never dies.

As they go down the steps of time, they also degrade in each one. It can be said that the scale is divided into four colored sections. Each colored section consists of 1250 years. The gold section and the silver section…, here the steps are few, the degradation is slower. When we move to the copper section, the steps are smaller and more abundant and the degradation is faster. In the last section, the iron section, the steps are tiny and the degradation is dizzying.

At the end of the scale, 5000 years have passed; this is where we find ourselves now: short lifespans, bodies that are already born with diseases, nature that plays on the opposing team…, intellects that make dubious, cruel, deceptive decisions. Life becomes difficult in this last section, but…, at the end of the scale there is an “elevator” that can take us back in a second by changing our consciousness and moving away from the way we live now. Only one thing is needed to achieve this: “Manmanabhav!” which means: -Belong to Me with your intellect.- That is, remember the existence of God.

La imagen de la escalera, tal como se muestra, ilustra gráficamente lo que le está sucediendo a la humanidad, lo cual contradice por completo la comprensión científica que ha mostrado una humanidad en crecimiento en lugar de degradación, como se observa en la escalera.

Aquí, en la escalera, los seres humanos parten de la excelencia en un mundo donde la naturaleza está ayudando porqué también es ayudada. La excelencia se traduce en cuerpos que funcionan a la perfección, que duran un promedio de 150 años con un rendimiento físico y mental óptimo, y con la clara y segura comprensión de que son almas que, en el momento oportuno, abandonarán ese cuerpo y tomarán otro en formación en el útero materno. Por lo tanto, al comienzo de la escalera, los seres humanos no son conscientes de la muerte, pues son conscientes de ser almas que nunca mueren.

A medida que descienden los escalones del tiempo, también se degradan en cada uno de ellos. Se puede decir que la escala está dividida en cuatro tramos de colores. Cada tramo de color consta de 1250 años. El tramo dorado y el tramo plateado… aquí los escalones son pocos, la degradación es más lenta. Al llegar al tramo del cobre, los escalones son más pequeños y abundantes, y la degradación es más rápida. En el último tramo, la del hierro, los escalones son diminutos y la degradación es vertiginosa.

Al final de la escalinata, han transcurrido 5000 años; aquí es donde nos encontramos ahora: vida útil corta, cuerpos que ya nacen con enfermedades, una naturaleza que juega en el equipo contrario…, intelectos que toman decisiones dudosas, crueles y engañosas. La vida se vuelve difícil en esta última sección, pero…, al final de la escala hay un “ascensor” que puede subirnos en un segundo al cambiar nuestra conciencia y al apartarnos de nuestra forma de vida actual. Solo se necesita una cosa para lograrlo: “¡Manmanabhav!”, que significa: “Pertenéceme a Mí con tu intelecto”. Es decir, recordar la existencia de Dios.