Ulls esbatanats.., mans que es mouen sense saber què són.., peuets que s’alcen davant dels ulls.., un cop de mà que pica la galta com si fos d’algú altre… Quins instants més especials quan descobrim que tenim un cos, oi? Encara no sabem que tot allò ho manem nosaltres, que n’hem d’aprendre, com aquell que munta una bicicleta per primer cop.
Sí, arriba un moment que perdem la innocència i llavors.., hi ha decepció i moltes coses van succeint al llarg de la vida. Recordem com érem quan érem petits? Cal no oblidar-ho mai perquè en aquells temps més primers érem bastant autèntics, encara no havíem oblidat la nostra essència, encara no l’havíem enterrat sota el munt de deixalles emocionals que genera ser supervivents.
«No oblideu els dies de la vostra infantesa, perquè res ha canviat.., només el cos i la manera de veure les coses» Però tu ets el mateix.
Wide-open eyes… hands moving without knowing what they are… tiny feet rising before one’s gaze… a hand striking the cheek as if it belonged to someone else… What special moments those are, when we discover we have a body, right? We do not yet realize that we are the ones in charge of it all, that we have to learn how to use it—much like someone riding a bicycle for the very first time.
Yes, there comes a moment when we lose our innocence, and then… disappointment sets in, and so many things happen as life unfolds. Do we remember what we were like when we were little? We must never forget, because in those earliest days we were truly authentic; we hadn’t yet forgotten our essence, nor buried it beneath the heap of emotional debris that comes with being a survivor.
“Do not forget the days of your childhood, for nothing has changed… only the body and the way you see things.” Yet, you remain the same.
Ojos grandes y asombrados… manos que se mueven sin saber qué son…piececitos que se levantan ante los ojos.., una mano que golpea la mejilla como si perteneciera a otro… Qué momentos tan especiales aquellos cuando descubrimos que tenemos un cuerpo, ¿verdad? Aún no nos damos cuenta de que somos nosotros quienes manejamos todo eso, que debemos aprender a usarlo, tal como quien monta en bicicleta por primera vez.
Sí, llega un momento en que perdemos la inocencia y entonces… aparece la decepción y muchas cosas van sucediendo a lo largo de la vida. ¿Recordamos cómo éramos cuando éramos pequeños? Nunca debemos olvidarlo, pues en aquellos primeros días éramos verdaderamente auténticos; aún no habíamos olvidado nuestra esencia ni la habíamos enterrado bajo el cúmulo de residuos emocionales que conlleva ser supervivientes.
«No olvidéis los días de vuestra infancia, pues nada ha cambiado… solo el cuerpo y la forma en que veis las cosas». Sin embargo, tú eres el mismo.